Aquest bloc té la intenció de donar-us a conèixer els principals aqüeductes de la Hispania en l'època romana.
Parlarem de la seva construcció, funció, emplaçament i particularitats estilístiques.

dimecres, 12 de gener de 2011

Conclusió

A través d'aquest recorregut per algunes de les restes que es conserven a Hispania dels aqüeductes romans i les explicacions sobre la seva història i construcció, hem intentat apropar-us a la realitat de la conservació d'aquestes obres d'art i la seva rellevància en el paisatge de la Hispania romana i actual.


Amb aquesta citació de Fernández Casado (2008: 14) acomiadam l'estudi d'aquests vestigis del nostre passat romà.
      
          "La obra de arte establece necesariamente una comunicación humana 
que se desarrolla a lo largo del tiempo, teniendo así realidad histórica y como tal abierta siempre hacia el futuro para sucesivos enriquecimientos por las generaciones que van pasando por ella, pero también a la destrucción por las acciones meteóricas y el vandalismo de sus utilizaciones que la convierten en un objeto de uso indebido"

diumenge, 9 de gener de 2011

Aqüeducte de Barcelona

Història
Durant el control de Roma per part d'August (27 a. C. - 14 d. C.), que va convertir els seus dominis en imperi, es va formalitzar el nom de Barcino per denominar l’actual ciutat de Barcelona (entre el 15 i 10 a. C.), forma reduïda de l'oficial Colònia Faventia Iulia Augusta Pia Barcino .
En la refundació d'August, Barcino va prendre la forma urbana de castrum inicialment, i oppidum després, amb els habituals eixos organitzadors Cardus Maximus i Decumanus Maximus i un espai central o forum. El conjunt estava emmurallat amb un perímetre d'1,5 km .
Dos aqüeductes conduïen les aigües cap a Barcino. Un d'ells portava l'aigua que arribava des de Collserola, al nord-oest, i un altre des del nord, prenent l'aigua del riu Bessòs. Tots dos aqüeductes s'unien enfront de la porta decumana de la ciutat . L'aigua era utilitzada tant per a usos domèstics com per als banys públics, que exigia gran quantitat d'aquest recurs. Transcorregut el seu ús, una xarxa de canonades i clavegueram expulsava l'aigua cap al mar.
No hi ha cap referència documental que permeti datar els dos aqüeductes, sols referències estilístiques i límits temporals de deducció. La consideració és que tots dos aqüeductes són anteriors a la construcción de la murada, per tant, la seva datació es troba aproximadament entre els segles III-IV.

Dimensions i descripció
Del primer aqüeducte deduïm que la seva longitud era considerable, al menys la corresponent al recorregut de l’actual carrer de Capellans, el carrer dels Arcs i la Plaça Nova, per arribar a una altura important a la zona on quedava emparedat per la murada on es perllongava per tots dos costats per arribar al nivell del terreny.
També es dedueix que era doble, és a dir, integrats per dues alineacions d’arcades paral.leles, cada una formada per pilars quadrats de 1,55 m, de paràmetres de carreu amb fileres horitzontals de diferent altura.
A l’altre aqüeducte les dovelles són molt estretes, en trobem unes trenta cinc en total i aproximadament de 15 a 20 cm. A l’intradós hi trobam maçonería concertada (opus incertum).
Existeix un segon bot en els paràmetres, la darrera filera de pilars, amb triple altura respecte les altres i que n'augmenta les dimensions.
El nucli està farcit de manera uniforme amb opus cementiciae. L’interior del canal està revestit amb un arrebossat de opus signum característic en tots els aqüeductes.

Curiositats
Dels aqüeductes es conserven molt poques restes, ja que varen servir de suport per la construcció de diverses cases en l'època medieval.
Un d'ells transcorria al llarg del carrer dels Arcs.


De l'altre es conserven algunes arcades al carrer Duran i Bas.


Actualment l'estat de conservació és pèssim.


En aquest enllaç podeu trobar adjunt un article que parla de la imatge actual d'alguns dels fragments de l'aqüeducte.

Situació de l'aqüeducte

Mostra un mapa més gran




Bibliografia
FERNÁNDEZ CASADO, C., Acueductos romanos en España, Doce calles, 2008.
FERNÁNDEZ CASADO, C., Ingenieria hidráulica romana, Ed. Turner, Madrid, 1983.

Aqüeducte de Toledo

Història
L'any 193 ane. i després d'una gran resistència, Marco Fulvio Nobilior conquesta la ciutat. Els romans la reconstruïren i la denominaren Toletum.
La zona on s'assentava la ciutat va sofrir un profund procés de romanització, com testifiquen les nombroses restes de viles romanes, especialment en la ribera del Tajo.
Els romans van deixar nombrosos vestigis en la ciutat toledana, com ara un imponent aqüeducte, del que únicament es conserva la base a banda i banda del riu Tajo.

Dimensions i descripcció
L’aqüeducte es va deixar d’utilitzar al voltant del segle XI, per tant ens basarem en la reconstrucció duita a terme per Rey Pastor per explicar la construcció.
La reconstitució de l’alçat partint del nivell superior fixat per l’arribada del canal en el costat esquerre del riu, l’arrencada d’un dels arcs del pas inferior, un triangle de timpans corresponents al primer pis d’arcades a la vorera dreta i un aixecament topogràfic directe del perfil de la llera del riu.
El resultat és una ordenació d’arcades en tres pisos, amb tres arcs de 28 m de llum al pis inferior, una tercera part amb pilars esvelts en el pis intermig i molt petits en el darrer pis.


Fernández Casado proposa una nova reconstrucció al llibre Acueductos romanos en España. L’aqüeducte estaria conformat per dos pisos amb un augment de la llum de l’arc a 30 m i una superposició de semicercle sobre quadrat.


Conducció
Proveïa d’aigua a Todelo, capital de gran importància a causa de la categoria de la ciutat al llarg del temps i les dificultats naturals que la seva situació estratègica planteja.
El conjunt de proveïment hidràulic naixia en la presa d'Alcantarilla a Mazarambroz, en el rierol Guajaraz. Iniciada la seva construcció al segle I, els mateixos romans van ampliar aquesta presa desviant cap a la mateixa també el curs del rierol de Sant Martín de la Montiña, fins a tenir una capacitat de 3,5 milions de metres cúbics
Des d'aquesta presa començava l’ specum o canalització al llarg dels 38 quilòmetres que separen Alcantarilla de Toledo. De vegades enterrada, de vegades elevada, la canalització anava d'aquesta manera salvant les dificultats orogràfiques. El punt més difícil arribava en apropar-se a Toledo, ja que els forts pendents que condueixen al Valle del Tajo feien que l'aigua pogués agafar fortes velocitats amb perill de perdre tota la càrrega.
Els enginyers romans ho van solucionar emprant les denominades torres acuarias on l'aigua s'emmagatzemava en un dipòsit intermedi, queia a un altre en desbordar aquest i de nou, ja sense força i purificada per decantació, aquesta aigua era conduida de nou amb un pendent petit, fins a arribar a la següent torre acuaria si el desnivell persistia.

Curiositats
Restes actuals de l’aqüeducte situats a la carretera del Valle més enllà del Puente de Alcántara.

Detall Aqüeducte de Toledo
Imatge procedent de discipulilatini.blogspot.com
Detall Aqüeducte de Toledo
Imatge procedent de discipulilatini.blogspot.com

Detall Aqüeducte de Toledo
Imatge procedent de discipulilatini.blogspot.com


Situació de l'aqüeducte

Imatges
http://discipulilatini.blogspot.com/


Bibliografia
FERNÁNDEZ CASADO, C., Acueductos romanos en España, Doce calles, 2008.
FERNÁNDEZ CASADO, C., Ingenieria hidráulica romana, Ed. Turner, Madrid, 1983.

Aqüeducte de Sevilla


Història
Es tracta d’un aqüeducte d’origen romà, encara que no tenim cap referència directa d’aquesta afirmació, ja que les primeres noticies escrites són d’època almohade quan es va dur a terme la primera reconstrucció. Encara que la conducció, l’obra sobre arcades i per tant l’aqüeducte, és un exemple d’enginyeria romana, unes contruccions que es varen començar a dur a terme al voltant del 150-30 ane ( període baix de la República).
Es proveia del manantial de Santa Lucía situat al municipi d' Alcalá de Guadaira fins arribar a la Puerta de Carmona (antiga porta de les murades de la ciutat) on existía un gran depòsit des de on es distribuíen les aigües a diversos punts de Sevilla.
Va ser reconstruït per primera vegada pels almohades entre els anys 1171 i 1172 a causa del seu estat ruïnós.
Prop del segle XIII, quan començava la Guerra de Granada van tornar a fer-se reparacions en les seves canalitzacions i arcs.
A la fi del segle XIV es va reformar novament, afegint-se'ls nous arcs que van determinar el nombre que es coneix en el present, aproximadament al voltant de 401.

Dimensions i descripció
L’amplada del mur era d’1,80 metres. Els arcs es perllongaven en pilars rectangulars de 0,85x 1,80 fins arribar a llocs on l’altura creixia i amb ella el nombre de pilars i l’augment del volums del fust.
Tota l’obra es de opus testacea utilitzant maons de 27x 13,5 cm. Els aparells con molt simples, alternen juntes en dovelles succesives.
Es superposen dues o tres fileres d'arcades, segons les necessitats del terreny. A la superior es compleix la norma invariant en molts dels aqüeductes espanyols de superposar un arc de mig punt sobre un quadrat en la silueta interna de l’arcada.
La zona d’arcades, sense contar l’obra sobre murs, tendria uns 4 km de longitud.

Conducció
Hi ha dubtes de que l’inici estigués a Carmona, però sí es sap que es proveïa del manantial de Santa Lucia, situat en el municipi d' Alcalá de Guadaira on les canelles passaven travessant llargs túnels subterranis i voltes excavades en la roca o fabricades amb maons ,al llarg dels quals havien accessos fins a la superfície per ventilar la conducció , al voltant de vint accessos en aquesta zona, i acabava en la Puerta de Carmona , on existia un gran dipòsit des del qual es distribuïen les aigües cap a diversos punts de la ciutat: la Casa Pilatos, las Huertas del Rey i els Reales Alcázares a més d'algunes fonts i banys públics.

Curiositats
El darrer capítol de la història de l’aqüeducte es vertaderament desgraciat. Es tracta de la destrucció parcial de la contrucció a causa de l’ampliació de la ciutat.
El primer endarrocament es dur a terme a la altura de la Puerta de Carmona. El segon és la perllongació del ferrocarril cap a Cadis, que va determinar el cobriment del rierol "Tagarete" del qual també es proveïa l’aqüeducte y finalment el desenvolupament urbà el va anar destruïnt pas a pas.
Actualment conservam tres restes de l’aqüeducte de Sevilla:
El més distant al centre de la ciutat està davant d’uns blocs de pisos a la barriada de "Los Pajaritos”.

Primera resta de l'aqüeducte
Imatge procedent de wikipedia.org

El segon es troba gairebé al començament del carrer de Luis Montoto.

Segona resta de l'aqüeducte
Imatge procedent de wikipedia.org


El tercer i últim va estar durant anys cobert sota el pont que, aixecat al començament del XX, permetia el pas dels trens procedents de Madrid i amb destinació Cadis.

 Tercera resta de l'aqüeducte
Imatge procedent de wikipedia.org

Situació de l'aqüeducte
En aquest enllaços trobareu la localització del fragments de l'aqüeducte que encara es conserven a la ciutat:

Carrer Luis Montoto

Carrer Cigüeña

Avenida Andalucia esq. Ronda del Tamarguillo

Imatges

Bibliografia
FERNÁNDEZ CASADO, C., Acueductos romanos en España, Doce calles, 2008.
FERNÁNDEZ CASADO, C., Ingenieria hidráulica romana, Ed. Turner, Madrid, 1983.
WARD-PERKINS, J.B., Arquitectura romana, Aguilar, Madrid, 1976.

dilluns, 3 de gener de 2011

Aqüeducte de Los Milagros

Aqüeducte de Los Milagros
Imatge de wikipedia.org

Historia
Portava aigua fins a la ciutat romana d’Emerita Augusta des del pantà de Prosperina, amb un recorregut de10 km. La seva cronologia ha estat molt debatuda, però se’l considera d’època augusta.

Dimensions i descripció
Primera zona d’arcades:
Apareix després de la zona subterrània de la conducció, amb una arcaria elevada de la qual sols es conserven tres pilars rectangulars. El tercer dels pilars ha estat anomenat “de los milagros”, donada la inestabilitat i perill que suposen el desgast de la seva base. Aquest pilar ha acabat donant nom a tota la construcció, tot i que va ser restaurat el 1956.
Entre el primer i el segon del pilars conservats, en falta un altre i entre el segon i el tercer en falten nou.

Després d’aquesta primera secció d’arcades, trobem un tram de 123’50 m del qual no en tenim vestigis.
Segona zona d’arcades:

Tenim una primera tirada de 26 m, on hi trobem tots els pilars. Els que ocupen els llocs 9 i 10 estan situats a la zona per on discorria el riu Albarregas, i a la seva base trobem tallamars a ambdós costats. És en aquest punt on l’aqüeducte arriba a la seva major alçada, arribant als 28 metres.
A partir del pilar 26 tornem a trobar una longitud de 83 m sense vestigis.


Tercera zona d’arcades:
El primer pilar que trobem romp la alineació i canvia la direcció de la conducció. Més endavant trobem l’ermita de San Jorge, on l’aqüeducte proveïa d’aigua un dipòsit o piscina llimaria, ja que els usos d’aquesta conducció eren industrials.

Als pilars principals, la secció del nucli pot variar entre els 2’90 x 2’90 m als 3 x 3 m. En aquests pilars se’l adossen contraforts frontals (amplària de 1’30 a 1’38 cm, sortint de 2 a 2’10 cm).

El mòdul general es de tres pisos, on el pilar arriba fins la línia d’arrencada de les bòvedes superiors, amb una cornisa a l’arrencada de les bòvedes dels pisos.

Se suposa que sobre les restes conservades, hi devia venir el cos de coronació.
Una de les característiques més destacables és la utilització de la fàbrica de maó per les bòvedes, combinada amb els carreus pels pilars.

Conducció
Assortia d’aigua la ciutat d’Emerita Augusta. La conducció transcorria des del pantà de Proserpina fins a la ciutat travessant la depressió del riu Albarregas, per concloure al turó d’El Calvario.



Imatges

Bibliografia
FERNÁNDEZ CASADO, C., Acueductos romanos en España, Doce calles, 2008.
FERNÁNDEZ CASADO, C., Ingenieria hidráulica romana, Ed. Turner, Madrid, 1983.

Aqüeducte de San Lázaro

Aqüeducte de San Lázaro
Imatge procedent de extremaduraturistica.es

Història
Aquest aqüeducte data de mitjans del segle I o II. És probable que es realitçàs en dues èpoques, donada la diferència constructiva entre els dos pisos. També es pensa que la seva cronologia
sigui anterior i que realment dati de l’època augustiana.
Juntament amb l’aqüeducte de Los Milagros, assortia d’aigua la ciutat d’Emerita Agusta, conduïnt aigua al llarg d’una distància de 1 km, fins a l’Amfiteatre i al Fòrum Municipal, per sobre el riu Albarregas.

Dimensions i descripció
De tot l’aqüeducte que suportava la conducció al seu pas per sobre el riu Albarregas sols en queden tres pilars amb dos dels seus arcs d’unió, la resta forma part de la reconstrucció a tres
altures que es dugué a terme al segle XVI. Per a la seva realització s’utilitzaren molts dels carreus de l’aqüeducte romà, deixant-lo pràcticament destruït.
Aquests tres pilars conservats són de planta rectangular (2’50 x 1’90 m), i amb contraforts, per reforçar l’estructura.
Al primer pis trobem dos arcs de mig punt amb onze dovelles cada
un. Els carreus dels pilars són encoixinats de nou fileres, que contrasten amb els de la següent altura. Aquest primer pis acaba en una cornisa.
El pis superior de la construcció és de carreus plans amb fileres horitzontals de maons intercalats, així, trobem una combinació de materials. Si al primer pis trobem que els pilars són de planta
rectangular, en aquest seran pilars de planta cruciforme inscrita a la planta dels pilars inferiors.
Originalment cobriria una longitud de 1000 m., desembocant en dos llocs diferents: un a un dipòsit d’aigües limàries de l’amfiteatre i l’altre cap al fòrum de la ciutat.
Al segle XVIII s’obrí un estret arc a la part inferior de la construcció amb la finalitat de facilitar el pas.

Curiositats
Es curiosa la descoberta que recentment es va fer a la part inferior de l’aqüeducte quan s’obria un nou arc peatonal. Aquesta descoberta consisteix en la troballa de dos canals, un de plom i un altre de ceràmica a l’interior de la construcció.

Visita
Actualment es troba situat a una zona enjardinada que facilita la visita. A més, es troba proper a altres monuments com el Circ Romà i la Cripta de Santa Eulàlia.

Situació de l'aqüeducte

Mostra un mapa més gran


Imatges

Bibliografia
FERNÁNDEZ CASADO, C., Acueductos romanos en España, Doce calles, 2008.
FERNÁNDEZ CASADO, C., Ingenieria hidráulica romana, Ed. Turner, Madrid, 1983.
WARD-PERKINS, J.B., Arquitectura romana, Aguilar, Madrid, 1976.

dimecres, 8 de desembre de 2010

Aqüeducte de Segòvia


Vista de l'aqüeducte des dels peus de la murada de Segòvia
Imatge procedent de wikipedia.org


L'Aqüeducte de Segòvia va ser construït per abastir d'aigua l'antiga ciutat romana de Secovia. L'any 1984 va ser declarat Monument Nacional, i el 1985 fou nomenat, juntament amb el casc històric de la ciutat de Segòvia, Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

La datació és complicada per la manca d'inscripcions clares i la falta de documentació suficient per datar l'orígen de la seva construcció. Malgrat tot, alguns estudiosos apunten que va ser edificat a finals del s.I, en temps dels flavis essent emperador Vespasià; altres asseguren que va ser en temps d'August. I un tercer grup, possant-lo en comparació amb l'Aqua Claudia per les particularitats estilístiques que comparteixen, el daten en temps de l'emperador Claudi.

En l'actualitat, l'estat de deteriorament de la pedra per la contaminació atmosfèrica ha estat tan alarmant que l'Estat ha pres mesures de protecció mitjançant un minuciós procés de restauració.



En aquest document trobareu una descripció molt més extensa de l'aqüeducte.

I en aquest enllaç podeu accedir a un document pdf amb el plànol guia de la ciutat de Segovia:



Per saber-ne més sobre els treballs de conservació que s'estan portant a terme podeu consultar el següent enllaç:
http://www.segovia.es/index.php/mod.pags/mem.detalle/id.10815/relcategoria.2700




Situació de l'aqüeducte

Mostra un mapa més gran



Imatges
wikipedia.org

Bibliografia
FERNÁNDEZ CASADO, C., Acueductos romanos en España, Doce calles, 2008.
FERNÁNDEZ CASADO, C., Ingenieria hidráulica romana, Ed. Turner, Madrid, 1983.

WARD-PERKINS, J.B., Arquitectura romana, Aguilar, Madrid, 1976.